En la representació es recrea la mort, l’assumpció i la coronació de la Mare de Déu i presenta nombrosos aspectes artístics i històrics de gran importància. És l’única obra de les seues característiques que s’ha mantingut sense interrupcions significatives des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Va superar, fins i tot, les prohibicions oficials derivades del Concili de Trento (1545-1563) quant a escenificacions a l’interior dels temples, gràcies a un privilegi del papa Urbà VIII datat el 1632. Es tracta,  per tant, gràcies a aquesta pervivència, d’una obra clau per a entendre i estudiar el teatre religiós europeu d’origen medieval. Però, sobretot i abans que res, és la principal celebració comunitària dels il·licitans, la gran festa d’Elx, la Festa d’Elx.

Fonts literàries i musicals

El seu argument i desenvolupament està basat en els relats tradicionals que sobre la mort i l’assumpció de la Mare de Déu es van transmetre de manera oral des dels primers anys del cristianisme. Aquests relats van ser recopilats a partir del segle iv en els anomenats evangelis apòcrifs que arrepleguen, precisament, passatges de la vida i mort de Jesucrist i de sa mare que no apareixen en els quatre evangelis canònics. Aquestes narracions es van refondre en escrits posteriors de gran difusió a l’Europa medieval, com és el cas de la Llegenda Àuria, redactada per Jacobus de Voragine en la segona meitat del segle xiii i que sembla l’antecedent directe de l’argument del Misteri d’Elx.

Els versos de la Festa estan escrits en valencià, amb un salm i algunes expressions preses de la litúrgia en llatí i es distribueixen en estrofes de diversos tipus. Però la part artística més notable del drama assumpcionista és, sens dubte, la musical. Seguint la tradició medieval, és totalment cantat amb melodies que procedeixen de diverses èpoques. Hi ha cants d’ascendència medieval, sobretot en la primera jornada, que conté melodies de caràcter monòdic amb clares influències del repertori gregorià i popular. I també compta amb motets polifònics renaixentistes i, fins i tot, es detecten adorns i afegits barrocs i encara posteriors, però tots ells perfectament acoblats de manera que el conjunt és extraordinari.

Escenografia

Un altre aspecte que pot explicar la pervivència del Misteri és la seua espectacularitat escènica, que ha atret nombrosos visitants en totes les èpoques. L’estructura i els elements teatrals de l’obra tenen també les seues arrels en l’edat mitjana i s’adapten a l’interior de la basílica de Santa Maria. Pot diferenciar-se entre un escenari horitzontal o «terrestre», que està format per un entarimat o cadafal que s’alça en el creuer del temple, lleugerament introduït en el presbiteri. La seua ubicació permet que els espectadors puguen situar-se i contemplar la representació pels quatre costats. A aquesta plataforma s’accedeix des de la porta Major de l’església mitjançant un pla inclinat o andador per on entren els personatges «humans» de l’obra: la Mare de Déu i els seus acompanyants, els apòstols i els jueus. També s’empra un escenari vertical o «aeri», que s’instal·la en la cúpula de l’església per a representar el cel. Els tramoistes, ocults a la vista dels espectadors per una gran lona decorada amb núvols i àngels, accionen torns, maromes i corrioles per a permetre el descens i l’ascens de tres artefactes teatrals amb els personatges del món celestial: àngels i la Santíssima Trinitat. Aquests artefactes són el núvol o mangrana, amb huit ales practicables que permeten ocultar i mostrar el xiquet que l’ocupa; l’araceli, amb aspecte de retaule on dos adults i dos xiquets acompanyen la imatge de la Mare de Déu en la seua assumpció; i la «coronació» o tron de la Santíssima Trinitat, figurada per un sacerdot i dos xiquets.

Història

La Festa va estar organitzada en els seus començaments per algunes famílies de la xicoteta noblesa local, com ara els Perpinyà o els Caro. Precisament, la referència documental més antiga es troba en el testament de la il·licitana Isabel Caro, datat el 1523, en què llegava alguns fons per a continuar una «grandíssima festa i solemnitat» que els religiosos de la vila realitzaven a l’església de Santa Maria durant la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu. En aquesta solemnitat era utilitzada una imatge de la Mare de Déu que la testadora tenia a sa casa i que, després de la seua mort, havia de passar a un oratori creat per ella.

El 1530 ja hi havia a Elx la Confraria de la Mare de Déu de l’Assumpció que, amb seu a l’ermita de Sant Sebastià, hui ocupada pel Museu Municipal de la Festa, era l’encarregada de preparar la festivitat i mantindre i incrementar els cultes marians. Aquesta confraria comptava amb uns clavaris i majordoms i, a més de les aportacions dels confrares i de les almoines arreplegades en el «plat» de l’ermita, rebia ajudes del Consell municipal. Per exemple, els dotze ducats d’or que aquest va oferir per a daurar la cadira on cada any es feia l’assumpció de Maria, segurament un precedent de l’actual araceli.

No obstant això, el fet que no posseïra suficients recursos econòmics i que no hi haguera persones disposades a regir aquesta confraria va fer que el Misteri estiguera en perill de desaparició en els últims anys del segle xvi.  Va ser l’11 març del 1609 quan, de manera definitiva, el Consell de la vila va prendre l’acord de fer-se càrrec de l’organització i el finançament de la Festa, «y que no se deje de hacer». Per a això, va establir una sèrie d’impostos municipals entre els quals cal destacar per la seua importància el de la mòlta de grans i el de la venda de carns.

El segle xviii representa el de la màxima esplendor del Misteri, però la Desamortització del 1835 i la falta de recursos econòmics van fer que entrara en una greu decadència artística a partir de la segona meitat del segle xix.  Fruit d’una campanya de conscienciació promoguda a la ciutat per l’erudit historiador Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934) va ser la Junta Protectora de la Festa, creada el 1924 —en què es van integrar forces alienes a l’Ajuntament—, que va fer possible una revisió musical i escènica del drama. La partitura va ser revisada pel músic alacantí Òscar Esplà (1886-1976) qui, entre unes altres coses, va reposar l’escena de la judiada, suprimida des de feia més de cent cinquanta anys.

Les amenaces a la continuïtat del Misteri sorgides el 1931 van ser detingudes amb  la concessió, per part del Govern de la II República espanyola, del títol de Monument Nacional, el 15 de setembre del mateix any, el primer que es concedia a un bé immaterial. D’aquesta manera, l’obra va passar a ser tutelada per l’Estat a través d’un patronat local.

Després de la Guerra Civil es va organitzar a la ciutat l’anomenada “Junta Nacional Restauradora del Misterio de Elche y de sus Templos”, que tenia com a missió principal la restauració de l’església de Santa Maria —incendiada al febrer del 1936—, així com, a partir d’agost del 1941, la posada en marxa de les representacions del Misteri. Acabades les tasques restauradores, aquesta Junta va ser transformada el 1948 en el Patronat Nacional del Misteri d’Elx, encarregat d’organitzar l’obra assumpcionista, de difondre els seus valors i de vetlar per l’església de Santa Maria. Els treballs quotidians s’efectuaven a través de la seua Junta Local Gestora i mitjançant el suport econòmic de l’Ajuntament d’Elx, el Ministeri de Cultura —que va traspassar les seues competències a la Generalitat Valenciana en l’època democràtica—, la Diputació Provincial d’Alacant i algunes entitats d’estalvi.

El 18 de maig del 2001, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), el més alt organisme cultural internacional, va proclamar la Festa Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat; era la primera expressió espanyola que aconseguia aquest reconeixement. I el 4 de novembre del 2008 va ser incorporada, juntament amb les restants obres mestres, en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, regida per la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial aprovada per la Conferència General de la UNESCO el 2003.

Una de les conseqüències d’aquest reconeixement de la UNESCO és la Llei del Misteri d’Elx, aprovada per les Corts Valencianes el 22 de desembre del 2005, que plasma un consens històric aconseguit entre l’Ajuntament d’Elx, la Generalitat Valenciana i l’Església catòlica d’Oriola-Alacant per a protegir l’obra i assegurar la seua pervivència futura a través de l’actual Patronat del Misteri d’Elx.