El regadiu

mpalmeral_regadio

El desenvolupament del regadiu a Elx presenta una fase històrica, que comprendria des de l’època romana fins a principis del segle XX, caracteritzada per l’aprofitament d’un únic i escàs recurs hidràulic, el de les aigües que discorren pel llit del Vinalopó.

La segona etapa està determinada per l’ús de reserves foranes: en primer lloc, les aigües elevades del Segura i, posteriorment, les del transvasament Tajo-Segura.

ELS REGADIUS HISTÒRICS: MAJOR I MARCHENA

Els autors que han estudiat el regadiu il·licità coincideixen a l’origen romà. Es basen per a açò en certs topònims de la xarxa de sèquies. També assenyalen que la ciutat de Ilici i el traçat cadastral -sobre el qual se superposa l’actual xarxa de canalitzacions de la Sèquia Major- van deure anar unides a una explotació agrícola basada en el regadiu. Per fi, restes arqueològiques semblen assenyalar l’existència d’una presa en el llit del Vinalopó, més a baix de l’actual embassament. Els romans serien els primers a aprofitar el encajonamiento del riu en les serres al nord del terme per a retenir l’aigua mitjançant un dispositiu artificial i assegurar la seua provisió als camps. Cereals, olivares, entre altres cultius, abundarien en el paisatge de l’època.

Però van anar els habitants musulmans de la medina Ilš els que van explotar el Vinalopó per a desenvolupar una agricultura de regadiu, a partir de l’aportació permanent d’aigua als camps, a través d’una sèquia mare, que distribuïa l’aigua pel terme per mitjà de partidores i canals secundaris. La fecunditat del camp il·licità depenia d’un complex sistema hidràulic, com succeïa també en altres zones del nostre entorn: València amb el Turia, Oriola amb el Segura o Alacant amb el Montnegre.

Aquesta organització va ser assimilada pels dominadors cristians del segle XIII: el 20 de juny de 1269, Don Manuel confirmava el repartiment entre els pobladors d’Elx de cases i heredades en el territori de les antigues alquerías musulmanes i ordenava que les aigües que regaven dites heredades la tingueren els nous pobladors cristians “com la solíen aver els moros a sota temps”. No és estranya aquesta disposició, que alguns autors han explicat pel desconeixement dels pobladors cristians del nord peninsular de l’agricultura de regadiu.

Els conqueridors van repartir el territori i l’aigua que els rega: els cristians es van quedar amb les terres en la marge esquerra del riu i amb nou parts del seu cabal per a regar-les. Aquestes terres es denominarien la Horta dels Cristians o Horta Major, espai regat per la Séquia Major. Als musulmans els van ser adjudicades terres a l’esquerra del riu amb dues parts d’aigua, que distribuïa la Séquia de Marchena. Una dotzena part es va destinar al consum urbà. L’aigua corria –i segueix corrent- de nit i de dia: dotze parts de nit i dotze de dia.

Sense possibilitat alguna d’aprofitar deus o aigües subterrànies en el propi terme, l’agricultura del camp il·licità, i la pròpia supervivència dels seus habitants, depenia de la aleatoriedad dels cabals del riu. La indigència hídrica va portar al desenvolupament d’una agricultura adaptada a la disponibilitat i qualitat de les aigües, a la realització d’infraestructures de captació, canalització i embassament de les aigües vives i d’avingudes i a l’establiment d’una estricta organització del regadiu.

Un azud o presa captava l’aigua del riu, derivant-la a la sèquia principal. Des d’ella l’aigua es distribueix per gravetat per mitjà d’una sèrie de partidores, dispositiu que divideix el cabal del corrent i facilita la distribució als camps per brazales secundaris. En el primer, Albinella, es prenia la porció per a usos urbans, immediatament un altre deriva dues parts a Marchena,els següents, fins a vint-i-cinc, serveixen a la Séquia Major. La construcció en aquesta d’una Contraséquia, aprovada pel municipi en 1529, va permetre l’aprofitament de les aigües de les avingudes abans de la construcció del pantà. Prenia l’aigua quan depassava un abocador al nord de la població i la retornava a la Séquia Major al costat del partidor de Matrof. Així evitava que s’inundara la ciutat, però també permetia l’aprofitament d’un cabal addicional pels camps del sud del terme, en l’àrea més externa al nucli de la xarxa de canalitzacions.

L’expansió del regadiu estava limitada. En l’àrea de la Séquia Major hi havia una zona de preferent proveïment: aquella regada amb l’aigua denominada de Horts, que l’agricultor podia utilitzar en la parcel·la que desitjara. No obstant açò, l’aigua de Dula regava parcel·les concretes sotmeses a un torn fix. No serà fins al segle XX que aquest segon tipus s’assimile amb el primer, sent fins llavors el seu valor sempre menor.

Els llibres d’aigües registraven els torns o tandes fixats al principi per al reg de les heredades, però amb el temps passarien a representar la propietat sobre porcions d’aigua. El Llibre Major i el Llibre Xic, registraven la distribució de l’aigua de reg de la Sèquia Major, encara que amb la instauració del sistema de subhasta, en 1891, van perdre la seua utilitat natural, derivada del repartiment per torns. La Séquia de Marchena també tenia els seus llibres, encara que només es conserven registres tardans.

La titularitat dels drets de reg va ser particular des de temps molt primerencs, la qual cosa no obsta perquè durant tota l’Edat Mitjana i quasi tota l’Edat Moderna la gestió administrativa del regadiu fóra exclusivament municipal, incloent la xarxa de distribució. En virtut d’açò el municipi nomenava els càrrecs administratius que s’ocupaven de la gestió quotidiana del reg, exercia la jurisdicció sobre el mateix a través dels seus funcionaris i assumia les competències relatives a l’elaboració i renovació dels llibres d’aigües, que determinaven els torns de reg i la titularitat o l’usdefruit de cada dret concret d’ús de l’aigua. Només a la fi del XVIII l’administració de la Séquia Major passaria a una junta de propietaris, procés seguit també per laSéquia de Marchena, antecedent de les actuals comunitats de propietaris, que van heretar les funcions desenvolupades pel municipi, continuadores en gran manera de l’administració local.

EL PANTÀ

El camp d’Elx aprofitava els sobrants de les poblacions superiors de la conca i captacions realitzades en el terme d’Asp, recollides pel rio Tarafa o d’Asp. La disminució del cabal per apropiacions de les poblacions riu amunt van motivar la construcció del pantà entre 1632 i 1646. Malgrat la foto fixa d’ineficàcia que ens ha transmès la bibliografia tradicional, la presa va ser considerada pels nostres avantpassats la “major joia” del terme, pel benefici per a l’agricultura que reportava. Però també des d’un principi el pantà va ser font de problemes, derivats de la ràpida colmatación pels arrossegaments d’avingudes i per l’augment de la salinitat natural de les aigües del riu per l’efecte de l’evaporació solar i per l’existència de xicotetes deus salobres a l’interior del got. Cedit, en 1842, per l’Ajuntament a la Comunitat de Propietaris de la Sèquia Major, l’última gran actuació en 1902: desviar les aigües del riu, evitant la seua entrada a l’embassament. La seua importància econòmica es va reduir sensiblement amb la portada d’aigües alóctonas, entrant en una lenta decadència.

L’any 1995 va rebentar la comporta reguladora, la qual cosa va ocasionar un gran devessall de fangs que va facilitar el buidatge de la presa. En 2007, es van iniciar els treballs de rehabilitació de la presa, amb l’objectiu de donar lloc a un espai en el qual prosperara la vegetació i la fauna. A l’any següent, 2008, la presa ja està activa. Actualment, l’embassament està reconegut com Bé d’Interès Cultural per la Generalitat Valenciana.

Amb motiu de la cessió l’any 2006 de l’Arxiu de la Comunitat de Propietaris de la Sèquia Major del Pantà d’Elx a l’Arxiu Històric Municipal, es va realitzar una exposició, el catàleg de la qual es pot descarregar en format pdf: L’Arxiu de la Sèquia Major: una memòria recuperada.