L’Hort de Sant Plàcid

mpalmeral_huertosanplacido

Hort situat en el camí que unia Elx amb la vila marinera de Santa Pola, conserva les palmeres i els bancals tradicionals, treballats actualment per un palmerer destinat a això per l’Ajuntament. A l’antic magatzem es realitza el trenat de la palma per al Diumenge de Rams.

Actualment envoltat d’edificis, en origen l’hort de Sant Plàcid s’emplaçava al centre dels horts de palmeres de migdia de la població, amb l’hort de les Pataes al nord (que, a principis del segle XX, es convertiria en el barri del mateix nom); l’hort de Ripoll, a l’est; i, un poc més enllà, l’hort de la Porta de la Morera. Per l’oest, l’hort del Cura, el de Quito Escorina, el Que no te Portes o el del Sol…

Abans de la seua transformació en museu, l’edifici, compost per dos cossos units mitjançant un corredor o pont cobert de fusta, albergava un habitatge en cada planta en l’ala de ponent i un magatzem en la de llevant.

La tipologia no és habitual dels horts de palmeres. D’aquesta manera, tant el corredor com els barrots tornejats de les baranes, únics a Elx, remeten a una arquitectura més típica de zones muntanyenques i constitueixen motius que es poden relacionar tant amb l’arquitectura popular (dels mestres d’obra) com amb l’eclecticisme arquitectònic del segle XIX (recuperació i reelaboració de models arquitectònics del passat, d’unes altres latituds o de civilitzacions “exòtiques”). No es tenen dades sobre la seua cronologia, però podria ser de mitjan segle XIX. L’edificació podria estar vinculada amb la burgesia il·licitana, quan comença el nou costum de l’estiueig, a Santa Pola o als horts dels voltants de la ciutat. Sobre l’edificació preexistent solia edificar-se la residència estival, mentre que la planta baixa continuava sent l’habitatge dels hortolans. La jardineria o peces com ara el mirador, accentuaven el caràcter de recreació de l’habitatge.

ELS TREBALLS DE L’HORT

L’hortolà realitza diversos treballs a l’hort. S’ocupa de les tasques necessàries per a tirar endavant la plantació de les parcel·les, és a dir, el conjunt de plantes sembrades a l’ombra de les palmeres. Per la seua banda, l’explotació agrícola de la palmera necessita, a més d’una sèrie d’operacions habituals d’abonat i reg, una sèrie de tasques especials al llarg de l’any, que exigeixen la seua realització pels palmerers en la part superior de la planta.

ESCARMONDAR: és l’equivalent a la poda dels arbres. Es realitza, preferiblement, al final de l’hivern. El palmerer puja a la palmera amb la soga i el corbellot i talla les palmes més velles. Amb aquesta operació es faciliten les tasques futures, que permetran recol·lectar els dàtils entre la tardor i l’hivern. No s’ha de tallar un nombre excessiu de palmes, ja que tenen un paper fonamental en el procés de fotosíntesi, açò és, en la nutrició de la palmera. Com a exemple, podríem dir que cada palma és una placa solar que produeix energia: com més fulles tinga una palmera, produirà més energia, i el seu creixement i capacitat per a fructificar seran majors.

ENTACONAR: la palmera és una espècie dioica, açò és, hi ha palmeres mascle i palmeres femella. Únicament les palmeres femella produeixen els dàtils. És important que les flors femella siguen pol·linitzades; és una cosa que pot ocórrer per mitjans naturals (el vent, les abelles…). Però, per a assegurar la pol·linització, el palmerer, a la primavera, talla flors mascle quan tenen major quantitat de pol·len i les empolvora i diposita sobre les flors femella, en el raquis de les palmes.

LLIGAR (nyugar o nyigar): una vegada acabada la pol·linització, els fruits comencen a desenvolupar-se. És llavors quan es puja a la palmera per a seleccionar els millors sanglots de dàtils, eliminant els sobrants per a millorar-ne la qualitat. El sanglot triat es lliga a una palma pròxima, que s’acurta a la meitat de la seua longitud, la funció de la qual és sostindre l’esmentat sanglot, evitant que es trenque pel seu propi pes, i deixar-lo en una posició idònia per a la recol·lecció.

RECOL·LECCIÓ: entre els mesos d’octubre i desembre els dàtils ja estan preparats per a ser recol·lectats. El palmerer puja a la palmera i agafa els dàtils madurs amb l’ajuda de la saranda (una safata circular d’espart). A mesura que agafa els dàtils, els diposita en  la saranda, per a després baixar-los fins a terra amb el sebaïl (cabàs d’espart) lligat a una corda. La maduració de tot el fruit no és simultània, per la qual cosa cal repetir l’operació, anomenada tradicionalment munyir, per a recol·lectar una palmera.

ENCAPERUTXAT: el seu objectiu és l’obtenció de la palma blanca, tradicionalment utilitzada el Diumenge de Rams. Consisteix a lligar les palmes de manera que queden plegades, tancades, i evitar així que la llum arribe fins a les palmes noves que creixeran en el centre de la caperutxa. D’aquesta manera, les noves palmes no poden produir clorofil·la i queden del característic color blanc. Les palmes encaperutxades un any són tallades al següent. Realitzada correctament aquesta tasca, no perjudica la palmera, encara que seran necessàries almenys dues temporades de creixement perquè torne al seu aspecte anterior i l’operació no pot ser repetida fins passats cinc anys.

EL DIUMENGE DE RAMS

El Diumenge de Rams, que commemora l’entrada de Jesús triomfant a Jerusalem, és l’única processó assenyalada per la litúrgia. Es tracta, per tant, de la desfilada més antiga de la Setmana Santa il·licitana i, el 1997, va ser declarada Festa d’Interés Turístic Internacional.

Lligats a la celebració estan l’encaperutxat de les palmeres per a l’obtenció de palmes blanques i el seu comerç, sent aquest últim una destacada activitat dels il·licitans al llarg de la seua història. La primera referència a aquest data del 1429: es tracta d’un acord del govern municipal en què s’esmenta que uns veïns de la vila havien estat detinguts a València on havien acudit a vendre palmes blanques per al Diumenge de Rams.

Actualment es manté aquesta important activitat comercial de les palmes amb la qual Elx n’assorteix Espanya i diferents països europeus. A la ciutat, durant el divendres de Dolors i el dissabte, hi ha mercats ambulants en diferents punts de la ciutat, especialment a la plaça de Baix, al costat de l’edifici de l’Ajuntament il·licità.

La processó, com assenyala la litúrgia, està precedida de la solemne benedicció de les palmes. Antigament era encapçalada per una creu alçada recoberta d’un vel blanc amb què es colpejava lleugerament la porta tancada de l’església perquè aquesta s’obrira i permetre així l’entrada dels fidels. A partir del 1945, es va incorporar a la processó una imatge de Jesús triomfant, popularment coneguda com «pas de la burreta». La processó, després de la benedicció, partia de Santa Maria per la porta del creuer anomenada de l’Òrgan i hi tornava, després de recórrer el centre històric de la ciutat, per la porta Major. En l’actualitat, la benedicció de les palmes es realitza fora del temple, en un altar alçat al passeig de l’Estació, al costat del Parc Municipal i, des d’allí, parteix la desfilada religiosa que, després de recórrer la ciutat, entra a la basílica.

És tradicional que famílies senceres participen en aquesta processó i realitzen el recorregut totalment o parcialment. Processó que es converteix en l’excusa per a estrenar les noves robes primaverals, tal com assenyala el refrany popular: Diumenge de Rams, qui no estrena no et mans.

Les palmes, una vegada acabada la processó, són penjades en balcons i finestres ja que, en estar beneïdes al començament de la processó, serveixen de protecció als habitants de la casa. També, solen servir d’ornamentació al Monument del Dijous Sant i, incinerades l’any següent, serveixen per a marcar els fronts dels cristians en la cerimònia del Dimecres de Cendra, al  començament de la Quaresma.