La construcció d’un nou edifici per a l’Asil de Sant Josep en un solar situat en el camí d’Oriola, va ser l’al·licient per a la creació d’un nou barri, el de l’Asil, que s’urbanitzaria en els terrenys denominats el “Bancal de la Torre”, propietat de José García Coquillat.
Aquest projecte d’urbanització, realitzat al desembre de 1915 per l’arquitecte il·licità veí de Barcelona, Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1864-1924), ve recollit en l’Expedient per a l’aprovació del projecte d’urbanització dels terrenys denominats en “Bancal de la Torre”, que presentem com a document del mes de gener.
Van ser els propietaris d’aquests terrenys, José García Coquillat i Fernanda Santamaría, en representació de la Junta de Senyores de l’Asil de Sant Josep, els que van demanar a l’arquitecte aquest projecte d’urbanització i que calculara al mateix temps la indemnització que havia de donar-los l’Ajuntament pels terrenys destinats a via pública, o una altra compensació que harmonitzara els interessos d’ambdues parts.
Els terrenys a urbanitzar tenien forma rectangular, quasi plana, delimitats a l’est per una via ―actual carrer Genaro Calatayud― que la separava del barri de Santa Teresa; pel costat oest, amb camí que passava per davant de la Torre del Pla, que correspondria a l’actual Federico García Lorca, i que anava a confluir amb l’antic camí d’Oriola; al nord, es trobava també delimitat pel passeig de la Princesa d’Astúries, avui de les Germanies. Marcel·lià Coquillat va haver de tenir en compte tres aspectes a l’hora de realitzar el seu projecte. En primer lloc, el dret que tenia aquest bancal de la Torre a les aigües pluvials; en segon, l’obligació de conduir l’aigua de reg de la societat “L’Antisèquía” procedent del pantà i l’aigua del qual discorria per una sèquia oberta pel límit est del bancal, bifurcant-se cap als terrenys destinats a asil; i en últim lloc, l’arquitecte considerava important que els nous carrers que s’obriren enllaçaren amb les ja existents en el barri de Santa Teresa.
El nou barri va ser dissenyat seguint les teories més modernes sobre urbanisme del moment, en què es primaven “els carrers amples i les cases independents si pot ser, envoltades de jardí, amb arbres, plantes i flors, i banyades pel sol, des que ix fins que es posa, per tal que es puga gaudir de l’aire pur i oxigenat que és el principal element per a la vida”. Seguint aquests postulats, va planificar un longitudinal, el de l’Asil, de 12 m d’ample, i altres tres transversals, que enllaçarien amb altres carrers existents, com el de l’Aljub i el del Calvari. L’últim, que quedaria enfront del nou edifici de l’Asil, va proposar l’arquitecte que estiguera dedicat a Fernanda Santamaría, com així ha sigut, perquè es guardara sempre el record d’aquesta “bondadosa” senyora. Finalment, plantejava que els propietaris dels terrenys, José García i la Junta de l’Asil, cediren a l’Ajuntament tots els vials, que passarien a ser propietat municipal conforme s’anaren obrint els carrers i, a canvi, s’agregarien a les parcel·les de l’Asil i al bancal dos trossos que quedaven erms (que van ombrejats en roig en el plànol). A més, considerava convenient que la construcció de l’Asil fora eximida dels drets de construcció, a causa del seu caràcter benèfic.
Aquest projecte d’urbanització va ser aprovat per l’Ajuntament després de passar diversos tràmits que vénen reflectits en l’expedient al maig de 1916. Vindria després la construcció de l’Asil de Sant Josep i de nombrosos habitatges de particulars, que conformarien d’aquesta manera el barri de l’Asil, que compleix per tant els 100 anys de la seua fundació.
AHME, Sig. 21-25 Veure enllaç