Museu de la Mare de Déu

El Museu de la Mare de Déu de l’Assumpció, patrona d’Elx (MUVAPE), ens conta, a través de peces escultòriques, pictòriques, d’orfebreria i tèxtils, datades entre els segles XVI i XX, la història de la Mare de Déu i la història de la imatge de la patrona de la ciutat. Hi destaquen alguns elements utilitzats per la imatge durant la celebració del Misteri d’Elx.

MUSEU DE LA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ, PATRONA D’ELX

Els primers anys de la vida de Maria i la relació amb el seu fill, Jesús, es narren amb talles com la de sant Joaquim i la de la Mare de Déu xiqueta del segle XVIII, la Mare de Déu del Rosari del XVII, una Sagrada Família de l’escultor Roque López, deixeble de Salzillo, o un crucifix de marfil del segle XVII.

Segons la tradició cristiana, arreplegada en el Misteri d’Elx, Maria va viure a Jerusalem els seus últims anys. Allí va morir assistida pels apòstols, però va ser ressuscitada i va pujar al cel en cos i ànima. La Santíssima Trinitat la va coronar reina de la creació. Un reliquiari de la Mare de Déu i els apòstols, una xicoteta dormició de Maria i l’estendard de la patrona brodat en seda i plata, objectes tots del segle XVIII, il·lustren aquest apartat.

La devoció cap a l’assumpció de Maria va ser introduïda en les nostres terres per Jaume I el Conqueridor. Els relats conten que, el 29 de desembre del 1370, va arribar a una de les platges d’Elx una arca en l’interior de la qual hi havia la imatge de la Mare de Déu i la consueta del seu misteri. Així ho veiem en dos olis de finals del segle XIX, que arrepleguen aquesta tradició local. Són obra del pintor il·licità Fernando Antón que, al seu torn, copien els que hi havia en el cambril de la Mare de Déu fins al 1936.

La imatge trobada va ser entronitzada en l’ermita de Sant Sebastià, on va tindre la seu la confraria encarregada de potenciar el seu culte. El 1648, es va traslladar definitivament a l’església de Santa Maria. Un reliquiari del màrtir sant Sebastià, dos impresos del segle XVII relacionats amb la Confraria de l’Assumpció i el document més antic que fa referència al Misteri, el testament d’Isabel Caro escrit sobre pergamí el 1523, ens remunten a aquesta època.

Entre 1673 i 1784, es va alçar l’actual basílica en el cambril central del qual és venerada la figura de la patrona. La devoció dels il·licitans i il·licitanes ha donat lloc al llarg dels segles a nombroses donacions. Mantells i vestidures, corones i joies, mobles i immobles formen el ric patrimoni de la Mare de Déu d’Elx. Per exemple, el mantell blau per a la festa de la Immaculada Concepció i el morat per a les rogatives, que van ser portats des de Roma pel bisbe Despuig i Dameto, el 1795. O el mantell «de les Petxines», dissenyat per Pere Ibarra el 1917 per a la festa de la Vinguda. O el brodat per les religioses clarisses d’Elx el 1931.

Un paper especial va jugar el bisbe d’Oriola, Josep Tormo de Julià. A més de dotar la ciutat d’aigües potables, va concloure a càrrec seu la capella de la Comunió de Santa Maria. El 3 d’octubre del 1784, va consagrar el temple i li va donar els rics ornaments utilitzats, així com el copó en què va repartir la comunió, una esplèndida obra de l’orfebre valencià Fernando Martínez.

El punt central de la fingida capella del museu està dedicat a la dormició de la Mare de Déu i recrea el gran llit que, entre el 15 i el 22 d’agost, i després de la celebració del Misteri, s’alça davant de l’altar major de Santa Maria. Es tracta d’un llit portugués del segle XVII, de fusta de banús i adorns de bronze i plata, que va ser donat a la Mare de Déu il·licitana pel duc d’Aveyro. Sobre aquest es mostra una talla del trànsit de Maria del segle XVIII.

El xicotet deambulatori, on dos audiovisuals n’expliquen el contingut, està dedicat a la celebració principal de la Mare de Déu: la Festa o Misteri d’Elx, que té lloc cada  14 i 15 d’agost. Gràcies a un privilegi del papa Urbà VIII (1632), es continua representant en l’interior de la basílica aquesta obra d’origen medieval que ens mostra els últims dies de la vida de Maria, la seua mort, l’assumpció i la coronació. El Misteri d’Elx és Monument Nacional des del 1931 i Patrimoni Immaterial de la Humanitat des del 2001. Entre les peces relacionades amb aquesta celebració, podem contemplar el cantoral en miniatura del segle XVIII amb l’antic ofici de l’Assumpció; una guitarra del 1772, obra del mestre sevillà Joseph de Frías, donada a la imatge de la Mare de Déu per a ser utilitzada en el cor de l’Araceli; i la capçalera de la llitera processional, de vellut brodat en or i plata i amb pedreria, del segle XVI.

Una sala interior ens permet veure un antic mur exterior de l’església que va quedar ocult després de la construcció de la capella de la Comunió, com testifiquen dues inscripcions originals de 1711 i 1712. Aquesta cambra està dedicada als objectes més valuosos de la patrona. El mantell «brotxat» del segle XVIII, de tissú d’or brodat en plata, la corona donada pel mateix bisbe Tormo per a les grans solemnitats, també de l’orfebre Fernando Martínez, i una mostra de les diferents joies que al llarg dels temps ha rebut la imatge com a ofrena dels seus devots. Una arqueta de plata del 1940 rememora la construcció de la nova imatge de la patrona per l’escultor Josep Capuz, el 1940.

Finalment, una referència a l’eucaristia: una arqueta eucarística amb ostensori, de plata daurada, original del segle XVI encara que reformada parcialment en el XX.

A fi que el museu continue viu i puga exposar tot l’aixovar de la Mare de Déu, està prevista la rotació d’algunes de les seues peces, fonamentalment les tèxtils, que es faran coincidir amb el calendari litúrgic.

Bibliografia bàsica:

J. Castaño García i M. Gertrudis Jaén Sánchez, «El Museo de la Virgen de la Asunción, Patrona de Elche: instalación técnica y discurso expositivo», Facies Domini, 3 (2011), p. 325-356.

L’actual Museu de la Verge de l’Assumpció, Patrona d’Elx (MUVAPE) és hereu directe del museu parroquial inaugurat en la basílica de Santa Maria el 29 de desembre de 1958.

El museu estava situat en les dependències de l’antic arxiu del temple, tres sales existents sobre la sagristia i davant-sagristia a les quals s’accedeix per la mateixa escala que condueix al cambril de la Verge i a les tribunes o balcons. La iniciativa del llavors arxiprest, José Ródenas Abarca, va ser secundada per Juan Gómez Brufal, arxiver de la basílica entre 1952 i 1982, encarregat de donar vida al nou museu amb peces religioses que havien sobreviscut a l’incendi de 1936. Aquest centre es convertia en el segon museu local després de la creació de l’Arqueològic Municipal en 1940 per a exposar la col·lecció de l’erudit historiador Pere Ibarra i Ruiz (1858-1934).

La seua sala central, la més àmplia, presidida per un xicotet retaule de l’Assumpció original de 1735, recordava el seu ús com a oratori de l’anomenada «Escola de Maria», congregació organitzada per una missió jesuítica que va tindre lloc en aquest any. En aquest espai van ser situats els objectes de major grandària: el gran llit de banús i plata donat a la Verge pel duc d’Aveyro i senyor d’Elx en el segle XVIII; l’urna rococó del monument del Dijous Sant, de fusta tallada i orada (1760), un Crist crucificat de grandària natural procedent de la desacralitzada ermita de Sant Sebastià (s. XVI?), el tenebrari de l’Ofici de Tenebres de Setmana Santa (1731) i algunes pintures a l’oli: un retrat del bisbe Siuri (1747), un Sant Jeroni (s. XVIII), una taula de Sant Blai i Sant Bernard (s. XVI?), etc.

Una segona habitació va ser dedicada a exposar l’orfebreria de la basílica, així com els mantells de la Verge: el brotxatge, el blau i el morat, tots del segle XVIII, i el «de les Petxines», de 1917. Es mostrava també el tern que va usar el bisbe d’Oriola, José Tormo, en la consagració del temple el 3 d’octubre de 1784, el copó de plata daurada en el qual va repartir la comunió en aquesta celebració i l’esplèndida corona que el mateix prelat va donar a la Patrona d’Elx uns anys més tard. També, l’arqueta eucarística amb ostensori que, datada a la fi del segle XVI, constitueix un dels objectes més antics conservats en Santa Maria.

El museu va comptar amb la col·laboració del Patronat del Misteri d’Elx, que va condicionar a les seues expenses la tercera de les sales amb la finalitat d’intentar explicar mitjançant objectes, quadres i imatges les principals característiques del drama assumpcionista. Per a oferir una idea aproximada de l’obra sacra en una època en la qual els mitjans audiovisuals eren molt escassos, es va col·locar en la part més destacada un conjunt escultòric format per sis apòstols —entre ells sant Joan i sant Pere— de grandària natural amb vestits de la representació, que figuraven portar a coll la llitera processional de la Verge, simbolitzant l’escena de l’enterrament de Maria. En aquesta llitera va ser situada jacent una rèplica de la patrona il·licitana, concebuda per a suplir a la titular en els assajos generals del Misteri i en els romiatges de la Vinguda de la Verge. Aquesta talla va ser realitzada per l’escultor José Sánchez Lozano, mentre que les figures dels apòstols van eixir de la gúbia de l’alacantí José Gutiérrez Carbonell. La mostra es va completar amb instruments musicals de l’Araceli en desús, un oli inspirat en la Festa de Sixto Marco i una vitrina amb documents procedents de l’arxiu de la basílica i uns altres —com els cartons i llibretes dels cantors de la Festa— cedits temporalment per l’Arxiu Municipal.

Desgraciadament, les circumstàncies van fer que aquest museu no arribara a funcionar amb normalitat. La seua entrada a través de la sagristia del temple, amb la consegüent alteració de la vida litúrgica de Santa Maria, la complexitat del seu accés a través d’una elevada escala i la falta de recursos econòmics, van anar paralitzant la seua activitat. La construcció de la Casa de la Festa en 1988 va decidir al Patronat del Misteri el trasllat a aquesta dels objectes i estris de la seua propietat. Amb alguns d’aquests objectes traslladats, altres confeccionats ex profeso i un audiovisual explicatiu, es va crear a l’agost de 1997 el denominat Museu Municipal de la Festa que ocupa ara mateix l’ermita de Sant Sebastià i una part de la Casa de la Festa adjunta.

D’altra banda, els fons artístics de la basílica van ser declarats «Col·lecció Museogràfica Permanent de la Comunitat Valenciana» al desembre de 1999. I algunes de les seues peces més notables van ser restaurades i utilitzades en mostres temporals com «El Barroc en terres alacantines» (1993), «La Llum de les imatges. Oriola» (2003-2004) i «La Faç de l’eternitat» (2006-2007). L’1 d’agost de 2008 era beneït i inaugurat el Museu de la Verge de l’Assumpció, Patrona d’Elx, que, gràcies a la iniciativa del rector de la basílica, monsenyor Antonio Hurtado de Mendoza, d’algunes de les cambreres de la Verge de l’Assumpció, constituïdes en Junta Conformadora, i a la generositat d’institucions i particulars, va començar la seua marxa i va ampliar l’oferta cultural i turística de la ciutat. Està situat en l’anomenada «Cambra del Pou» o antic vestíbul de la Capella de la Comunió i mostra als visitants gran part dels elements de l’antic Museu de Santa Maria, especialment el ric patrimoni artístic i històric de la Patrona d’Elx. Amb una instal·lació moderna i adequada a les directrius museístiques actuals i amb el suport de la Diòcesi d’Oriola-Alacant, s’han eliminat els impediments físics i de funcionament existents en les antigues dependències. De fet, el Museu de la Verge va nàixer amb la vocació de convertir-se en un instrument important dins del diàleg entre fe i cultura, en un centre que aconseguisca rendibilitzar culturalment i catequèticament els seus fons, així com la història de la basílica de Santa Maria, part fonamental i irrenunciable de la història il·licitana.

Les sales existents sobre la sagristia del temple, que han sigut arxiu, oratori, magatzem, taller durant la restauració de la postguerra i museu, donaran ara un nou servei, ja que, convenientment habilitades i dotades dels pertinents sistemes de seguretat i conservació, estan en procés de convertir-se en magatzems d’aquells objectes no exposats, en depòsit del ric Arxiu Parroquial Històric (amb documentació compresa entre 1294 i 1954) i en sala multiusos per a albergar còmodament els investigadors i les mateixes cambreres en les seues tasques habituals.

Bibliografia bàsica:

Anna M. Álvarez Fortes i Joan Castaño García, l’Arxiu Parroquial Històric de la basílica de Santa Maria d’Elx, Elx, Ajuntament d’Elx, 1996.

J. Castany García i M. Gertrudis Jaén Sánchez, «El Museo de la Virgen de la Asunción, Patrona de Elche: instalación técnica y discurso expositivo», Facies Domini, 3 (2011), p. 325-356.

El mantell de «les Petxines»

Amb ocasió de l’any dedicat als germans Ibarra, el Museu de la Verge destaca dels seus fons el mantell anomenat de la Vinguda de la Verge o de «les Petxines», dissenyat per Pere Ibarra i Ruiz en 1917.

El mantell va ser sufragat amb el llegat testamentari d’Antonia Serrano Franco i dut a terme per la seua neboda Antonia Ruiz de la Escala de Cisneros. El projecte va ser aprovat pel bisbe d’Oriola Ramón Plaza Blanco, que el va recomanar a l’arxipreste de Santa Maria, José Luis Martínez Gómez.

Ibarra va adornar la vestidura amb un impressionant conjunt de símbols marians inspirats en les Sagrades Escriptures, en les lletanies lauretanes i en la mateixa tradició local, amb un programa iconogràfic que va explicar detalladament en un fullet editat a aquest efecte. En el vestit està simbolitzada la tradició de la Vinguda miraculosa de la imatge de la Verge a Elx en 1370 per mitjà d’una arca en forma de xicotet vaixell dirigida per la Fe i amb la inscripció «Sóch per a Elig». El mantell compta amb una gran quantitat d’al·legories marianes: una àguila imperial representa l’Assumpció de la Nostra Senyora; unes abelles en camp de flors, la producció de mel que esmenta “El Càntic dels Càntics”; quatre estreles són quatre episodis de la vida de Maria: Naixement, Esposalles, Trànsit i Glorificació; quatre palmes amb corona signifiquen el virginal Part, la Purificació, la fugida a Egipte i la pèrdua de Jesús en el temple; quatre monogrames marians són quatre motius destacats en la història de la Verge: Mare de Déu, Betlem, troballa de Jesús en el temple i el Calvari; també s’observen unes mènsules que sostenen quatre figures: la font segellada, el pou d’aigües vives, el canelobre de Salomó i el pom de perfums. En la cua es representa la Nativitat mitjançant unes flors i dues cornucòpies; i també l’escut del cognom Franco, en record de la família que va sufragar la vestidura; a dalt d’aquest, un sol enmig d’una corona de palmes verdes, simbolitza la ciutat d’Elx. Finalment, en el coll del mantell es troba l’origen del seu nom tradicional: cinc petxines d’or en record dels cinc segles de la tradició de la Vinguda en el moment de la confecció de la vestidura. Aquesta es va completar amb dues sandàlies fabricades en els tallers d’ornaments sagrats Ruiz Belloso de Saragossa. Les cintes de plata d’aquestes sandàlies, així com les figures de la Fe i del sol que apareixen en el vestit i en la cua del mantell, respectivament, són obra de l’orífex Manuel Balaguer, també de Saragossa.

El conjunt, que consta de mantell, vestit, dues mànegues, dues sobremànegues i dues sandàlies, tot a joc, va ser brodat per la il·licitana Mariana Valero Agulló (1859-1918), mestra brodadora, que va ser auxiliada per Concepción Vidal Pomares i Manuela Sánchez Aznar, també d’Elx. Es va estrenar en les festes de la Vinguda de 1917 i des de llavors s’ha convertit en el mantell de gala de la Patrona d’Elx. En 1970, atés el seu estat de deterioració, les adoratrius de València van transportar els seus brodats a un nou teixit. I en 2008 l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals va realitzar una restauració íntegra, els resultats de la qual van poder contemplar-se en una exposició realitzada en La Calaforra. La imatge de la Verge continua sent vestida amb el mantell de «les Petxines» en les seues solemnitats extraordinàries i, fonamentalment, en el cicle nadalenc que inclou les festes de la seua vinguda a la ciutat.

La insigne basílica de Santa Maria és el temple més destacat d’Elx. Es tracta del quart edifici religiós dedicat al Trànsit i Assumpció de Maria que, segons la tradició i els documents conservats, s’alça sobre el mateix solar.

El primer edifici que va ocupar l’espai va ser la mesquita de l’època musulmana que, consagrada al culte cristià pel bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, després de la conquesta de la ciutat per Jaume I d’Aragó en 1265, es va mantindre en peus fins a l’any 1334. Va ser substituïda per una església d’estil gòtic de la qual únicament sabem que tenia, almenys, tres arcades.

Cap al 1492 va ser demolida i es va construir una altra d’estil renaixentista. En aquest tercer temple ja tenim la certesa que es representava el Misteri d’Elx i que tenia diverses capelles laterals pertanyents a les famílies nobles de la ciutat. En 1672, a causa d’uns prolongats xàfecs que van caure sobre Elx, es va declarar en ruïna i es va projectar l’església barroca actual. Els plànols van ser realitzats per l’arquitecte d’origen genovés Francisco Verde i les obres, que es van prolongar durant més de cent anys, van estar dirigides per diversos arquitectes, com Pedro Quintana (1674-1678), Juan Fauquet (1685-1720), Fra Francisco Raimundo (1720-1727), Marcos Evangelio (1753-1767), Lorenzo Chápuli i José González de Coniedo (1783-1784).

Destaca la participació de l’escultor Nicolau de Bussy, natural d’Estrasburg, que va treballar també a València, a Oriola i a Múrcia. És l’autor de la portada-retaule que adorna la porta major de l’església (1682), dedicada a l’Assumpció i Coronació de la Verge, considerada com una de les mostres més rellevants del barroc llevantí. Del mateix autor és la porta de Sant Agatàngel, en la base del campanar (1680), dedicada al patró de la ciutat, martiritzat en la persecució de Dioclecià (s. IV).

La basílica de Santa Maria té planta de creu llatina. Presenta una nau principal amb volta de mig punt i dos laterals de menor dimensió, on s’obrin les capelles laterals, quatre per cada costat. La capacitat del temple s’amplia amb els balcons i corredors de la primera planta, adornats amb motlures tallades en pedra d’especial bellesa i dificultat.

La primera pedra d’aquest temple va ser col·locada en la base del primer pilar de la dreta, conforme s’entra per la seua porta major, en una cerimònia que va tindre lloc el 2 de juliol de 1672. La seua cúpula va ser rematada en 1727 i l’església, després d’alguns períodes d’inactivitat per falta de recursos econòmics, va ser consagrada el 3 d’octubre de 1784 pel bisbe d’Oriola, José Tormo. El mateix prelat li va concedir el títol d’«insigne» en 1789. I en 1951 el Papa Pius XII la va elevar a la dignitat de basílica menor. A més, és l’únic temple del món catòlic que ostenta el privilegi de poder albergar en el seu interior una representació teatral, com és el Misteri d’Elx, privilegi concedit pel Papa Urbà VIII en 1632, que va assegurar la pervivència del drama il·licità fins a l’actualitat.

L’església ha patit dues grans restauracions. La primera entre 1902 i 1905, va ser dirigida per l’arquitecte il·licità Marcelià Coquillat i Llofriu i es va desmuntar la cúpula i es van reparar les grans clivelles que amenaçaven l’edifici. La segona, a partir de 1939, va ser dirigida pel també arquitecte il·licità Antoni Serrano Peral com a conseqüència de l’incendi patit en els mesos anteriors a la Guerra Civil (1936-1939). Per aquest motiu la gran majoria de les imatges i dels elements culturals són posteriors a aquesta contesa.

La cúpula, situada a 25 metres d’altura, se sustenta sobre petxines decorades per l’escultor José Artigues (1727). Aquesta cúpula es transforma cada estiu en el cel del Misteri d’Elx, una representació d’origen medieval en la qual s’escenifica la Mort, Assumpció i Coronació de la Mare de Déu. És totalment cantat en valencià i es val d’una complexa tramoia per a escenificar les aparicions dels àngels i l’Assumpció de Maria. És l’única escenificació de les seues característiques que s’ha mantingut viva des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies. Va ser declarada Monument Nacional en 1931 i Patrimoni Immaterial de la Humanitat en 2001.

En el presbiteri del temple destaca l’altar major sobre el qual s’alça el tabernacle o expositor, construït a Gènova en 1742, segons el disseny de Jaume Bort, conjunt de gran bellesa, encara que en 1936 va perdre gran part de la seua decoració. Per part seua, el retaule major, de fusta tallada i orada, imita l’original. En el seu centre s’obri el bocaport del cambril o capella de la Verge de l’Assumpció, sens dubte el centre devocional de la ciutat. L’actual imatge de la patrona d’Elx va ser tallada en 1940 per l’escultor valencià Josep Capuz per a reposar l’original. Quan la imatge de la Verge està absenta del cambril, el bocaport es cobreix amb un llenç que representa la pròpia figura de la Patrona d’Elx realitzat en 1940 pel pintor local Francisco Rodríguez S. Clement.

El deambulatori o trasagrari conté quatre grans fornícules i tres altars dedicats en la seua majoria a imatges de la Setmana Santa il·licitana, entre les quals destaquen la de Jesús Natzaré amb la creu a coll; atribuïda a Nicolau de Bussy (finals del s. XVII) i la de Crist Resuscitat, realitzada en 1790 per l’escultor valencià Josep Esteve Bonet i donada a l’església pel bisbe Josep Tormo.

La Capella de la Comunió va ser l’última part de l’església a ser construïda. Es va concloure en 1784, és d’estil neoclàssic, té forma de creu grega i compta amb una elegant cúpula. Encara que la major part de la seua decoració va ser reconstruïda en la postguerra, són originals les talles dels quatre evangelistes. També són originals de l’època de la construcció del temple els mobles i les imatges de la sagristia, entre les quals destaquen un Crist crucificat i les xicotetes imatges de Sant Joan Nepomucé i Sant Francesc de Paula, aquestes últimes de Josep Esteve Bonet (1781). En una estada interior, antiga capella de Sant Pere, destacada per la seua singular volta plana adornada per un gran anagrama de Maria, es conserva l’urna o sagrari per al Monument del Dijous Sant, peça rococó tallada per l’escultor il·licità Ignasi Castell en 1760.

Amb una elevació de quaranta metres l’accés a la torre o campanar permet obtindre la millor vista panoràmica de la ciutat envoltada de palmeres, que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat en 2000. La impressió que va causar tal visió al rei Amadeu I en 1871 va fer que atorgara a Elx el títol de ciutat. De planta quadrada, amb tres trams i tres estades ocupades amb fotografies i explicacions del temple, sosté quatre campanes construïdes en els segles XVII i XVIII i els noms dels quals, de menor a major, són Ocell Maria, Bàrbara (refosa en 1984), «Dijuny» o del Dejuni i Maria de l’Assumpció. Aquestes campanes, a més de cridar als cultes parroquials, intervenen en el Misteri per a emfatitzar les obertures del cel i el moment culminant de la Coronació de la Verge. Des de l’alt d’aquesta torre és llançada, en la mitjanit del 13 d’agost, una gran palmera de focs artificials, dita la «palmera de la Verge», que culmina la «Nit de l’Albà», acte festiu que inicia tradicionalment la celebració assumpcionista il·licitana.

PORTES

I.- Porta Major

II.- Porta de Sant Agatàngel

III.- Porta de l’Òrgan o del Congrés Eucarístic

IV.- Porta de la Comunió o del Santíssim

V.- Porta Xiquica

VI.- Porta del Sol

VII.- Porta de la Resurrecció o (erròniament) de Sant Joan

A.- Porta del campanar

INTERIOR

1.- Imatges de Jesús Triumfant (Tallers d’Olot, 1945) i de Santa Maria Magdalena, Crist de l’Agonia i Maria Santíssima de l’Amargor (Valentín García Quinto, 1984, 1987 i 1992, respectivament).

2.- Vestíbul de la porta de la Resurrecció

3.- Capella de Sant Josepmaria Escrivà (Agustín de la Herrán, 2003)

4.- Capella de les Beneïdes Ànimes del Purgatori (Salvador i Román, 1955)

5.- Baptisteri (Pila baptismal de marbre de Carrara, s. XVI)

6.- Vestíbul de la porta de Sant Agatàngel

7.- Imatge de Sant Joan Evangelista (José Sánchez Lozano, 1947)

8.- Capella de Sant Agatàngel (Vicente Rollo, 1957)

9.- Altar de Sant Rafael (Román i Salvador, 1950)

10.- Altar de Sant Josep (Octavio Vicent, 1952)

11.- Presbiteri

12.- Imatge de Sant Martí de Porres (Valentín García Quinto, 1975)

13.- Imatge de Jesús lligat a la columna (Luis Marco Pérez, 1940)

14.- Altar de Sant Francesc Xabier (José Sánchez Lozano, 1948)

15.- Escala de l’òrgan

16.- Imatge de Maria del Major Dolor (José Sánchez Lozano, 1947)

17.- Imatge de Jesús Natzaré (Nicolau de Bussy?, s. XVII)

18.- Altar del Crist de la Misericòrdia (Juan García Talens, 1942)

19.- Imatge de Jesús Resuscitat (Josep Esteve Bonet, 1790)

20.- Vestíbul de la porta Xiquica

21.- Capella de la Comunió

22.- Museu de la Verge

23.- Sagristia de la capella de la Comunió

24.- Corredor interior

25.- Sagristia

26.- Sagristia auxiliar

27.- Escala al cambril, balcons i arxiu

BIBLIOGRAFIA BÀSICA:

Joan Castaño García, Guía de la Arciprestal e Insigne Basílica de Santa María de Elche, CAM Fundación Cultural, Elx, 1994.

Marcelià Coquillat i Llofriu, Proyecto de reparación de la Insigne Iglesia Parroquial de Santa María de la ciudad de Elche, epíleg de Pere Ibarra i Ruiz, Barcelona, 1903.

Javier Fuentes y Ponte, Memoria histórico-descriptiva del santuario de Nuestra Señora de la Asunción en la ciudad de Elche, Tip. Mariana, Lleida, 1887.

Pere Ibarra i Ruiz, Historia de Elche, Alacant, 1895 (ed. facsímil de M. Pastor, Elx, 1982).

Rafael Navarro Mallebrera, Los arquitectos del templo de Santa María de Elche, CAPA, Alacant, 1980.

Inmaculada Vidal Bernabé, La escultura monumental barroca de la diócesis de Orihuela-Alicante, Alacant, 1981.