Orígens de les biblioteques en la ciutat

Rafael Navarro Mallebrera (2002) destaca l’existència de biblioteques públiques a Elx en el s. XIX, quan en 1835 la Reial Societat Econòmica d’Amics del País fundà la primera, de la qual no han quedat més proves que la de la seua mera existència. Posteriorment, en 1869, arran de la creació pel Ministeri de Foment de les denominades Biblioteques Populars, la ciutat en sol·licità dos, una per a l’Ajuntament (26/5/1889) que, pese a obtenir el permís i els llibres, mai arribà a obrir-la, i una altra per al Cercle Obrer, que rebutjà el lot de llibres per la seua parquedat i escàs interés.

Menció a banda mereix, ja en el s. XX, la Biblioteca Popular Maciá, fundada per l’Ajuntament en un quiosc de la Glorieta per a exclusiva lectura en el citat jardí, i que la revista Elche, en 1929, amb motiu d’haver desaparegut dos terços dels seus fons, la denomina: “…bibliotequilla … un adorno, una flor más en el jardín, hecho tan sólo para fines de ornato y esparcimiento…”

Esta falta de lectura pública vingué sent pal·liada fins a 1939 per les biblioteques de les associacions obreres i partits polítics, alguna d’estes de certa importància, com la ja citada del Cercle Obrer i la del Cercle Republicà Radical, que inclús arribaren a funcionar com a biblioteques públiques, acollides a la normativa estatal i, per tant, obtenint lots de llibres. Cal destacar també, ja que servirà de ciment per a la biblioteca municipal, la de l’Institut de Segona Ensenyança, sens dubte la millor dotada.

Conclosa la Guerra Civil i procedents de la Junta de Requisa quedaren en poder de l’Ajuntament els fons de les biblioteques dels partits i associacions que formaren part del Front Popular, així com la del clausurat Institut de Segona Ensenyança. Paradoxalment, en 1939 la Comissió Municipal Gestora creà amb este material, la Biblioteca Municipal, que obrí les portes en 1940 amb dos seccions: infantil i adults en una mateixa sala

A més, l’Ajuntament comptava amb la biblioteca del Sr. Pere Ibarra, cedida per la seua viuda a la ciutat en 1939 i un xicotet lot de llibres procedents dels convents il·licitans desamortitzats, que no foren venuts.

Etapa de canvis: dècada dels 60 i 70

Vint anys més tard, en 1959, l’Ajuntament subscrigué un conveni amb el Centre Provincial Coordinador de Biblioteques mitjançant el qual la Biblioteca Municipal passava a formar part de la xarxa dependent del Servici Nacional de Lectura.

Contràriament al que era de preveure, tal conveni no significà l’adaptació a les necessitats d’una ciutat que començava, no només a ampliar l’horitzó educatiu dels seus habitants, sinó a multiplicar per molt el seu nombre, passant entre 1960 i 1970 de 73.000 a 122.663, mentre la biblioteca romandrà ancorada en sistemes descriptius del s. XIX i amb tan sols 24 punts de lectura i, en conseqüència, inútil per al seu propòsit primer, fomentar la lectura.

Esta caòtica situació es mantindrà fins a 1977, data en què el Servici Nacional de Lectura i l’Ajuntament elaboren un projecte tendent a dotar la ciutat d’una xarxa de xicotetes biblioteques públiques, annexa a centres escolars, amb l’objecte de complir la doble missió de biblioteca pública i biblioteca escolar, pese a les reticències dels servicis tècnics del Servici.

La xarxa de biblioteques municipals

Conseqüència d’això, en 1978 entrà en funcionament un bibliobús amb una dotació de 6000 volums i 21 parades, i  entre aquell any i 1982 s’obriran al públic les biblioteques: Palmerar, l’Alcúdia, Carrús, Baix Vinalopó, totes estes amb un lot fundacional de 3500 volums i les seccions pròpies del servici: hemeroteca, secció infantil-juvenil, préstec i secció de referència.

La xarxa romandrà invariable, excepte en un consegüent augment de fons, fins a 1987 en què, per una banda, s’inicia la construcció de biblioteques en les pedanies: Torrellano (1987), l’Altet (1991) i, d’altra banda, es comença un estudi sobre la funcionalitat de les biblioteques, amb una doble missió de biblioteca pública i biblioteca escolar que s’havia mostrat poc eficaç i que desembocarà en una nova ubicació d’estes, amb el consegüent abandonament de la seua funció escolar.

Així, en 1991, com a conseqüència de l’estudi anterior, es dissenyà un model urbà basat, en una primera fase, en la transformació de les xicotetes biblioteques de barri en centres de capacitat mitjana, biblioteques de districte, annexos a dependències socioculturals, i amb possibilitats d’atendre poblacions prop 40.000 habitants. És a dir, determinar una xarxa urbana de biblioteques de districte, dotar les grans pedanies de xicotetes biblioteques i un bibliobús actuant sobre la població dispersa del Camp d’Elx, amb un model de centres amb el cent per cent del material en accés directe. Com a conseqüència d’este projecte es traslladaren les biblioteques Carrús, Baix Vinalopó i l’Alcúdia; les dos primeres a zones de major densitat de població, que augmentaren la seua superfície, i la tercera a la pedania de la Marina (1994). La biblioteca d’Altabix s’inaugurarà en 2001 i les infantils Mestre Pep Sempere (Altabix) i Gloria Fuertes (Toscar) en 2008 i 2011 respectivament.

La biblioteca central Pere Ibarra: el convent franciscà de Sant Josep

Després de l’aprovació de la Constitució, la subscripció d’un nou conveni amb el Ministeri de Cultura permeté la construcció d’un gran edifici biblioteca, acord amb les necessitats de la ciutat, rehabilitant per a això les restes d’un convent franciscà de finals del s. XVI, al qual es traslladaren els fons de la primera biblioteca municipal.

Conclòs l’edifici en 1982, quan ja s’havia produït la transferència de les funcions i servicis del Centre Nacional de Lectura a la Generalitat Valenciana, esta unificà l’administrativament dispersa xarxa local, en declarar el nou centre Biblioteca Central Coordinadora de les altres de la ciutat.