Fons personals
Col·leccions especials
Després de la mort de Manuel Sanchis Guarner, el 16 de desembre de 1981, part del seu arxiu personal i intel·lectual fou cedit pels seus hereus a Acció Cultural del País Valencià. Juntament amb el denominat “Arxiu de la Memòria”, els documents estigueren en instal·lacions de l’Ajuntament de València i de la Universitat de Barcelona. El desembre de 1999, arriben a Elx per a la seua custòdia en la Biblioteca Central Pere Ibarra.
Del fons “Arxiu de la Memòria” se separà, en 2004, part de l’arxiu personal del lingüista valencià, que fou adquirit per l’Ajuntament aquell any. Està constituït per unes 75 caixes, amb signatures que foren atorgades anteriorment al seu depòsit a Elx i que s’han mantingut, per la seua probable utilització en treballs publicats.
El contingut està relacionat principalment amb la seua labor com a investigador i acadèmic, encara que també inclou documentació relacionada amb aspectes públics i d’activitat cívica, així com documents personals.
En el següent vídeo, presentem una breu explicació del contingut del fons i una selecció dels documents que el constituïxen:
Actualment, s’està duent a terme una labor d’inventari d’este fons, la data d’inici se situa en 1931 i de finalització en 1981, any de la mort de Sanchis Guarner. És evident que en el fons trobem dates anteriors, però es tracta de documents recopilats per Sanchis Guarner per als seus treballs en dates posteriors a les de creació dels documents en qüestió.
Cronològicament, els primers documents procedixen dels treballs derivats de la confecció de l’Atles Lingüístic de la Península Ibèrica (ALPI). Este projecte, concebut per Ramón Menéndez Pidal i dirigit per Tomás Navarro Tomás des del Centre d’Estudis Històrics, havia de donar lloc a una representació de la llengua popular en la unitat romànica del territori peninsular (inclosos Portugal i la zona del Roselló). Els treballs, mitjançant enquestes en 527 poblacions de la península Ibèrica, s’iniciaren en 1931. La biblioteca central custodia un bon nombre dels quaderns originals de presa de dades i documentació derivada de la direcció dels treballs d’edició del primer volum en 1962, el responsable de la qual fou Sanchis Guarner.
S’ha realitzat un document descriptiu i explicatiu d’esta part especial del fons, pel seu interés per a possibles consultants de diversos territoris de la península Ibèrica. En este, es poden consultar quins quaderns conserva la biblioteca, quina informació recullen els quaderns i la signatura de cada un. A més, s’hi inclou una petita introducció sobre els treballs de l’ALPI i la bibliografia consultada:
Atles Lingüístic de la Península Ibèrica (ALPI). Quaderns del Fons Sanchis Guarner
Els treballs d’inventari realitzats fins al moment contemplen la relació de registres per ordre topogràfic, segons la numeració que els fou atorgada als contenidors de la documentació abans de la seua arribada a Elx. La descripció recull informació sobre el contingut, la data de creació del document –si esta apareix expressa o és deduïble del mateix document o de fonts externes– dimensions i notes. Es tracta, en tot cas, d’un inventari provisional i que es modificarà segons s’avance en el coneixement del fons.
Inventari provisional Fons Sanchis Guarner
Cal assenyalar que el fons de Manuel Sanchis Guarner es troba dividit i part d’este es troba en la biblioteca Nicolau Primitiu de València.
El desembre de 2019, la Biblioteca Pere Ibarra realitzà l’exposició “Nadal de paper. Els christmas del Fons Sanchis Guarner”. L’historiador, lingüista i eminent estudiós de la llengua valenciana, no sols recopilà documentació preparatòria o derivada del seu treball, sinó també papers personals. I, entre estos, les targetes de Nadal que rebé al llarg de la seua vida, que conformen d’esta manera una col·lecció significativa d’estos documents, que hi inclou des de les imatges carismàtiques d’àngels grossets d’ulls ametlats de Ferrándiz, fins a aquelles imatges més relacionades amb la seua sensibilitat nacionalista i reivindicativa.
Va ser desig del dramaturg Alberto Miralles que la seua biblioteca teatral i la seua col·lecció de còmics passaren a formar part de la Xarxa de Biblioteques Públiques Municipals d’Elx. En l’any 2004, després de la seua mort, la seua viuda va donar a l’Ajuntament d’Elx estos fons. En la biblioteca d’Altabix, que porta el seu nom, es custodien les obres relacionades amb el teatre, mentre que en la biblioteca Central Pere Ibarra es troba la seua col·lecció de còmics, encara que de manera provisional, ja que està prevista la seua incorporació també a la biblioteca d’Altabix.
Biblioteca teatral
Miralles pertanyia a la generació d’autors que renovaren el teatre espanyol, vinculats al teatre independent. Estudia art dramàtic i direcció escènica en l’Institut del Teatre de Barcelona. En 1962 estrena la primera obra, Aquella risa. En 1967 funda el Grup Cátaro, a Barcelona, amb el qual va rebre diversos premis nacionals.
Com a autor teatral va obtindre diferents premis. Destaca l’obtenció en 2005, a títol pòstum, el Premi Nacional de Literatura Dramàtica per l’obra Metempsicosis. Cal destacar, entre d’altres, Céfiro agreste de olímpicos embates, El trino del diablo, La presidenta o Comisaría especial para mujeres. Va realitzar adaptacions de textos clàssics i obres per a xiquets i joves, com ara Capa y espada, Sueño de una noche de verano o En busca de la isla del tesoro, amb les quals va dur a terme nombroses campanyes escolars. També va realitzar assajos sobre teatre: Nuevos rumbos del teatro, Nuevo teatro español, Una alternativa social o 23 monólogos para ejercicios. A més, va col·laborar en periòdics nacionals i en revistes especialitzades com són Primer Acto, Yorick, Pipirijaina, títols presents en la seua biblioteca, juntament amb altres més: Máscara, Estudios escénicos, El público, etc. Finalment, Alberto Miralles també va escriure dos novel·les: Una semana pintada de negro i Mi país en tu piel.
La seua biblioteca consta d’uns 1280 títols, que en la seua majoria corresponen a estudis relacionats amb les arts escèniques i obres de teatre publicades. Es poden diferenciar: estudis sobre teoria i història del teatre; obres teatrals d’Aristòfanes, Corneille, Shakespeare, Lope de Rueda… Francisco Nieva; estudis sobre teatre i literatura: sobre autors (Calderón, Cervantes, Valera, etc.), sobre obres, grups, teatres nacionals, etc. (per exemple, sobre La Celestina, Els Joglars, el teatre soviètic…); estudis sobre cine; poesia i crítica literària, (Alberti, Aleixandre, Baudelaire, Lorca, Jorge Guillén…) i, en menor mesura, sobre narrativa (Pío Baroja, Bécquer, Borges, Cela, Cortázar); estudis sobre cultura medieval i algunes obres i estudis en uns altres idiomes: anglés, francés, italià. També és freqüent trobar anotacions i comentaris manuscrits en els textos.
D’altra banda, la seua biblioteca només acull una de les seues obres, Crucifernario de la culpable indecisión, en una edició conjunta amb Es mentira, de Jesús Campos, editorial Vox, 1979.
Col·lecció de còmics
Respecte dels còmics, es custodien 154 caixes. La col·lecció compta amb escassos exemples dels anys 30-60 del segle XX, abundant els exemplars dels anys 80-90 d’este mateix segle. Es tracta d’un conjunt discontinu i amb una temàtica preferent: els superherois. Reunix, en general, edicions realitzades a Espanya (còmic hispà, revistes i edicions de còmic americà, en la seua majoria), encara que també hi ha edicions estrangeres, amb escassa representació del còmic europeu. La col·lecció, d’altra banda, també inclou retalls, publicacions periòdiques i algun apunt personal.
La col·lecció teatral està incorporada al catàleg general de les biblioteques il·licitanes, la col·lecció de còmics, contràriament, està en fase de descripció i no és possible accedir-hi a través del catàleg general. No obstant això, qualsevol que desitge realitzar una consulta pot dirigir-se al personal de les biblioteques, que l’informarà sobre com accedir a estos fons.
Sobre Alberto Miralles:
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: Selecció d’obres d’Alberto Miralles
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: Bibliografia d’Alberto Miralles
Miralles, Alberto (2000): “Aproximación al teatro alternativo” Assaig de teatre: revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, Núm. 24, p. 97-114
Paco Serrano, Diana de (2021): “Alberto Miralles. Puro teatro”, Las puertas del drama, nº 55
Ragué-Àrias, Maria Josep (2004): «Noves publicacions d’Alberto Miralles durant el darrer any». Assaig de teatre: revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, Núm. 41, p. 199-202
Ruggeri Marchetti, Magda (2004): “Alberto Miralles. Una vida y un teatro comprometidos”. Assaig de teatre: revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, 2004, Núm. 42, p. 319-322
El desembre de 1986 entrà a formar part dels fons de la Biblioteca Central la biblioteca personal de l’advocat il·licità Antonio Orts Maciá (1879-1967). No sabem molt sobre la seua vida. Sembla ser que fou accionista o soci de FACASA (el “Trust”) i que vivia per la plaça de Mariano Antón, és possible que en l’edifici que ocupa l’actual oficina del PROP. També sabem que era germà del farmacèutic Ladislao Orts Maciá, que tenia la seua farmàcia en els Quatre Cantons (las Cuatro Esquinas).
En tot cas, una persona de posició acomodada i amant dels llibres, molts dels quals comprava en la llibreria Atenea, propietat del seu amic Antonio Agulló Soler, editor de llibres a més de llibrer.
Constituïda per 6188 volums amb la signatura OM (alguns volums se separaren de la col·lecció i ara es troben en la secció local), la biblioteca té un caràcter fonamentalment literari i filosòfic amb obres clàssiques d’ambdós gèneres, però també es distingixen les obres de representants de la Generació del 98, com Baroja, Azorín o Unamuno, en la seua majoria primeres edicions, editades entre 1900 i 1920. Inclou exemplars que actualment són objecte de col·leccionisme, com una bella edició de La dama joven d’Emilia Pardo Bazán (Barcelona: Maucci, 1907).
D’altra banda, Orts Maciá també estava atent a la creació contemporània estrangera i, així, trobem en la seua biblioteca obres de Stefan Zweig, André Maurois, Robert Graves, Bertrand Russell, Pierre Louys, Alberto Moravia, Maugham W. Somerset, Simone de Beauvoir o Albert Camus.
El fons està completament descrit i està inclòs en el catàleg general de la biblioteca, amb la indicació de la procedència original. Està exclòs del préstec i per a la seua consulta s’haurà de tenir en compte les pautes que afecten les col·leccions especials de les biblioteques municipals.
La col·lecció de José Vaello Ferrández (“Pepico Vaello”) fou adquirida per l’Ajuntament l’any 2001. Pepico Vaello seguí la tradició musical del seu avi, Pepico Vaello Blasco, de son pare, Ginés Vaello Esquitino (director del Cor Clavé i de l’Orfeó Il·licità i mestre de capella de la Festa entre 1927 i 1931) i del seu oncle Pepico. Inicià els seus estudis en l’acadèmia de música que dirigia Mariano Antón. En la Banda Municipal tocà el trombó i el bombardí, sota la direcció d’Alfredo Javaloyes. Fundador i director del cor Los Trovadores del Palmeral, també dirigí la Coral de la Llar del Pensionista i el grup La Tabala, amb el qual gravaria una vintena de cançons per a la publicació Cançonetes de fil i cotó, editada per Ràdio Elx en 1988.
La col·lecció reunix més de mil tres-cents documents musicals (partitures) amb obres pròpies del nostre personatge, des de marxes processionals, havaneres, pasdobles, peces per a banda i per a cor, etc., documents subscrits entre 1942 i 1998, encara que molts manquen de data. També hi inclou partitures editades de distints autors i gèneres (sarsuela, música regional, etc.) i d’autors locals, com ara Alfredo Javaloyes (1865-1944), Abelardo Jaén (1894-1972), Francisco Mendiola Ibarra “Quitet” (1906-1988) i del seu avi i el seu oncle, entre d’altres.
A més, hi ha un xicotet conjunt de gravacions originals en casset d’interpretacions de la coral de la Llar del Pensionista i altres agrupacions (alguna de la població veïna de Crevillent) i també d’algun solista local.
El principal valor d’este conjunt radica en la seua aportació a l’àmbit de la música tradicional, a causa d’un treball de recopilació i transcripció del cançoner il·licità: des de cançons de bressol a música religiosa i peces populars amb motiu de festivitats i esdeveniments o relacionades amb el context social i polític del moment. En el fons, a més, també trobem compilacions, com els títols Cancionero infantil, Cançioner illicità o el Libro de campo: canciones populares del Campo de Elche. Les cançons procedixen de la tradició oral, però Vaello també musicà lletres compostes per autors locals o, inclús, adaptà músiques conegudes, acoblant lletres a melodies “de moda”, com boleros o tangos.
Vaello recopilà, entre d’altres, un seguit de cançons de “Mona”, algunes populars i d’altres d’autor conegut, com és el cas de la cançó “Ya ve la Mona”, datada en 1929, amb lletra d’A[lfredo] Rico i música del tango “Adiós muchachos” (gravat dos anys abans, en 1927). Estes cançons han format part d’una cadena ininterrompuda de tradicions que s’han anat transmetent en la nostra ciutat d’una generació a una altra, fins que canvis socials i econòmics recents les han convertit en part d’un patrimoni necessitat de preservació i estudi.
Cal assenyalar que la Biblioteca Central Pere Ibarra també custodia un xicotet llegat musical del reverend Antonio Hernández Mendiela (1928-2008), mestre de capella del Misteri entre 1978 i 1981, que està compost per partitures, impreses i manuscrites, de composicions relacionades amb el Misteri, música clàssica i religiosa i, a més, composicions d’autors locals (Alfredo Javaloyes, etc.), música tradicional, pasdobles, marxes militars, etc.
Els documents d’ambdues col·leccions es poden consultar en el catàleg general de les biblioteques il·licitanes i en la descripció s’inclou la procedència. D’altra banda, no són prestables i només es poden consultar en sala.
Advocat de professió, poeta i activista polític d’esquerres i nacionalista, La Biblioteca Central Pere Ibarra custodia bona part del seu llegat, derivat de la seua trajectòria personal, professional, intel·lectual i política.
Nascut a València, era fill del metge militar i tinent coronel, Diego Bru Gomis (Elx, 1872-1949). Casat en segones noces amb la sevillana Amalia Gómez Valdivia, Antoni Bru prepararia el batxillerat en els instituts Victoria Eugenia de Melilla i Lluís Vives de la seua ciutat natal, on desenvoluparia una intensa activitat associativa en el context del valencianisme republicà. Membre de la Federació Universitària d’Estudiants en 1931, ingressa l’any següent en l’Agrupació Valencianista Escolar, on actuaria com a tresorer, alhora que iniciava la carrera de Dret (1933-1936). Militant de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (1934-1938) promoguda per Carles Salvador i Gimeno, en 1937, Bru s’uniria a l’Exèrcit Popular.
Acabaria la carrera a Sevilla en 1941, i en 1944 obriria el seu bufet d’advocat laboralista, i defensaria obrers del calçat, agricultors en conflicte i sindicalistes, així com opositors polítics al règim franquista. En els anys seixanta s’afilia al Partit Socialista Valencià i en 1968 seria un dels promotors del Club d’Amics de la UNESCO d’Elx. Sota el paraigua de l’associació es reunirien, entre d’altres, Andreu Castillejos, Pepe Maraldes, Rubén Sempere, Antoni Bru, Elisa Brufal, Juan Boix Matarredona, Manolo Amorós, Pascual Micó, Agustín Falcó, Sixto o Casto Mendiola. En 1974 assistix al congrés constituent del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), que més tard abandonaria per a entrar en Esquerra Unida
Poeta en català de densa producció literària, a penes editada, en la seua memòria, el consistori il·licità crearia el Premi de Narrativa Antoni Bru, encoratjat per l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir d’Elx.
El fons que custodia la Biblioteca Central Pere Ibarra procedix de diversos lliuraments, realitzats en diversos moments, l’últim, el més important, va ser el depòsit de 26 caixes realitzat pel Casal Jaume I d’Elx.
Respecte al contingut, la documentació donada creiem que deu suposar una xicoteta part del que seria l’arxiu personal i la biblioteca d’Antoni Bru. Hi ha fotos familiars, dibuixos i documentació personal (inclosos poemes manuscrits des dels anys quaranta del segle XX). També trobem papers relacionats amb la seua activitat pública: de la seua activitat en l’Agrupació Valencianista Escolar, del seu treball com a advocat, i de la seua activitat cívica i cultural a Elx: fullets del Club d’Amics de la UNESCO, d’exposicions dels seus amics artistes, com Sixto o Castillejos, fullets de tipus polític i nacionalista, com En bloc per l’autonomia i el socialisme (1977), etc.
Respecte als llibres, n’hi ha de medicina, que són els més antics i pertanyerien a son pare, tinent coronel i metge militar. Formarien part de la biblioteca personal d’Antoni Bru els llibres de Dret (era advocat), els de temàtica nacionalista i de literatura.
Sobre Antoni Bru: Memòria Digital d’Elx
Antonio Pascual Ferrández era fill de José Pascual Urbán, director del setmanari conservador il·licità La Defensa. Després d’acabar els seus estudis, es va desplaçar a París amb la intenció d’aprendre idiomes i entrar en la carrera diplomàtica. En esta ciutat va treballar com a professor en l’acadèmia Berlitz. A partir de 1932 dirigix la seu a Espanya de Berlitz, implantada a Barcelona, fins a 1972. A més, fundaria les seus de València, Tarragona, Palma de Mallorca, Reus, Girona, Saragossa i Alacant.
En 1966, construïx a Elx una residència, enmig d’un hort de palmeres, l’hort del Gat. En esta casa acolliria un bon nombre de visitants de Barcelona, on residia habitualment, i professors estrangers de la seua escola, que convidava per a presenciar el Misteri i les festes de la ciutat. El seu gran projecte per a este lloc era crear un “Institut de Cultura Objectiva”, en el qual tingueren lloc conferències, jornades i, inclús, congressos internacionals.
Una de les passions d’Antonio Pascual era el Misteri, que va compartir amb gents de fora, però també amb els mateixos protagonistes del drama. D’esta manera, era el seu costum celebrar un sopar tots els anys en l’hort del Gat amb els cantors de la Festa. També, els periòdics La Verdad i Información, dels primers anys setanta del segle XX, recullen la invitació anual que Antonio Pascual dispensava als cantors en la seua residència d’estiu de Peníscola, després de la celebració anual de la representació. En 1965 va ser nomenat membre del Patronat Nacional del Misteri d’Elx i en 1974 fill predilecte d’Elx.
A més, va dedicar al drama un bon nombre de conferències i part del seu discurs d’ingrés en l’Acadèmia del Far de Sant Cristòfol, fundada per Eugeni d’Ors (es pot llegir el text en el Festa d’Elig de 1966).
Va escriure un total de 41 assajos des de 1952 (tots es poden consultar en la Secció Local de la Biblioteca Central Pere Ibarra), a més de nombrosos articles. Va agrupar els seus llibres en dos col·leccions: Ensayos (20 volums) i Otras obras (21) i acabaria en 1972, Any Internacional del Llibre, amb Biología anímica. Simultàniament, va fundar a Barcelona l’Editorial Peñíscola, on a partir de 1961 i fins a 1972 va publicar la totalitat de les seues obres, així com les d’uns altres autors.
Entre 1962 i 1968, Antonio Pascual Ferrández va estar lligat, com a membre del consell de redacció, autor i patrocinador, així com facilitant la seu de Via Augusta, a la revista Azor, fundada en 1932 a Barcelona i dirigida pel falangista Luys Santa Marina.
Després de la mort d’Antonio Pascual (1986) l’hort del Gat va passar a propietat municipal. En 1990, l’edifici es convertix en Centre de Formació de Persones Adultes “Antonio Pascual Ferrández”; així mateix l’Ajuntament va fer ús de les instal·lacions per a allotjar determinats servicis: escola taller, aules d’informàtica, tasques de jardineria i viverisme, a través de l’Associació Tamarit, i un parc de papallones promogut per l’associació conservacionista TAFAE. Entre 1992 i fins a 2012 va estar establida l’Estació Phoenix.
Els llibres que actualment custodia la Biblioteca Central Pere Ibarra van recalar en este centre després del seu pas per diverses dependències municipals. No arriben a cent cinquanta volums d’una biblioteca que seria molt més vasta. De fet, l’existència en un dels llibres del número de registre 1575, ens fa sospitar la quantia de la pèrdua, sense que sapiem l’envergadura total de la biblioteca original.
Cent sis llibres estan en alemany, publicats en la seua majoria entre mitjan segle XIX i el denominat període d’Entreguerres. Abunden els novel·listes romàntics, naturalistes i costumistes, entre d’altres, Jean Paul (1763-1865), Heinrich Heine (1797-1856), Rainer Maria Rilke (1875-1926), Nikolaus Lenau (1802-1850), Gottfried Keller (1819-1890), Johan Peter Hebel (1760-1826) o Adelbert von Chamisso (1781-1838), de qui Shumann prendria alguns poemes per als seus lieder.
És possible que tots estos llibres pertangueren a una antiga biblioteca familiar i que, posteriorment, Antonio Pascual Ferrández els comprara en la Llibreria Nacional i Estrangera de Barcelona (l’etiqueta d’este comerç apareix en bastants exemplars). Cal assenyalar que en quasi tots els volums en este idioma apareix el segell de l’Acadèmia Berlitz de la Via Augusta de Barcelona, de la qual, com ja hem apuntat, era director Antonio Pascual.
Luise Hamm-Kahl i Rolf Kahl van posar la seua marca en bastants d’estos llibres entre els anys vint i trenta del segle XX. D’esta manera, la col·lecció pareix reflectir més la biblioteca d’un alemany del període d’Entreguerres que la de l’amo espanyol d’una acadèmia d’idiomes. Així, podem trobar títols d’autors que formen actualment part de la literatura universal, com els ja citats o com Hermann Hesse o Stefan Zweig. Però, en un moment tan crucial per a la història alemanya, també s’inclouen títols molt significatius d’este període concret. Només per citar un exemple, en la col·lecció trobem títols com Die sünde wider das blut (El pecat contra la sang) d’Artur Dinter (1876-1948), antisemita i polític nazi, qui, en 1917, va publicar esta obra, que serviria per a establir definitivament els estereotips de les percepcions racials del moviment Völkisch, amb una gran influencia en el desenvolupament de la ideologia nacionalsocialista.
Trenta-sis llibres han arribat fins a nosaltres en anglés, francés, portugués i espanyol. No existixen títols destacables i només un d’un autor local: Ciclo nacional de conferencias a la tropa d’Antonio Maciá Serrano (Elx, 1910-1985), amb una dedicatòria dirigida a Juan Gómez Brufal.
Sobre Antonio Pascual Ferrández:
Simó Castillo, J.B. (2017): Antonio Pascual Ferrández (1903-1986): Pedagogo de las ideas. Castellón: Diputación, 2017 (Biblioteca Central Pedro Ibarra B PAS sim, L/4535)
I am text block. Click edit button to change this text. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.
Luis Rodríguez Isern compartí cel·la amb Miguel Hernández en la presó madrilenya de Torrijos en 1939, moment en què s’establix una gran amistat entre tots dos.
En 2004, l’Ajuntament d’Elx compra el llegat de Luis Rodríguez Isern, llibres, correspondència i targetes postals. El llegat està constituït per un xicotet conjunt de llibres i 24 documents manuscrits (fonamentalment cartes, la majoria de Josefina Manresa). Entre els manuscrits es conserva un exemplar de les “Nanas de la cebolla”, que Luis Rodríguez Isern copià de la mateixa veu del poeta. Entre els llibres cal destacar, per exemple, Viento del pueblo (València, Socorro Rojo, 1937).
El fons està descrit en el catàleg general de les biblioteques il·licitanes, amb la indicació de procedència: “Llegat Rodríguez Isern” i està considerat de consulta, és a dir, no prestable.
Hem d’assenyalar que els manuscrits s’escanejaren l’any 2021 per a facilitar-ne l’accés, alhora que per a preservar els documents originals.
La donació es va realitzar en l’any 2013 i va ser gestionada per l’esposa del donatari.
No tenim moltes dades del donatari. Sabem que Rafael Andrés Luján era llicenciat en Dret i, segons la documentació d’un permís d’armes expedit a Tetuan (el Marroc) el 5 de juny de 1956, interventor civil d’Assumptes Indígenes del Protectorat Espanyol del Marroc. Posteriorment, segons una notícia, publicada el 5 de setembre de 1957 pel Diario de Burgos, passaria, a tenor de l’ordre d’extinció del cos d’Interventors Civils de l’antic Protectorat del Marroc, a ocupar plaça d’interventor de segona en el Govern Civil de Burgos. En este periòdic, d’altra banda, s’arreplega, per aquells anys, alguna informació sobre el nostre personatge, com la realització d’una conferència en 1958, dictada en la Centuria Juvenil “Almirante Bonifaz” de les Falanges Juvenils de Franco (Diario de Burgos, de 27 de febrer).
El fons constituït per 2445 volums i una caixa de retalls de premsa. A més d’obres literàries, arreplega fonamentalment obres de caràcter polític i ideològic, amb una clara inclinació cap als personatges que han protagonitzat les dictadures del segle XX i els conflictes armats d’este mateix segle.
Este fons és bàsicament de préstec i es pot consultar en el catàleg general de les biblioteques il·licitanes.