La fàbrica de ceràmica
Construïda a principis de la dècada dels cinquanta per l’empresa Hijos de J. Quiles, SA sobre 14.000 m² de terreny i delimitada per un mur de 2,80 m d’alt, la primera fàbrica de ceràmica ocupava el lloc en el qual ens trobem. Constava d’unes instal·lacions de 2.413,91 m² dotades d’un forn Hoffmann i de la seua imprescindible ximenera de rajola. Era una instal·lació complementària d’una altra, molt anterior en el temps, que els seus propietaris tenien en la confluència de les carreteres d’Alacant i Santa Pola.
Ambdues fàbriques foren venudes a l’empresa Cerámica La Asunción, SA, que a finals de 1955 optà per desmantellar la de la carretera d’Alacant (per estar ubicada en una zona residencial nova i en fort desenvolupament) i ampliar la del «barri de l’Eixample», aleshores situada en una parcel·la delimitada al nord per Transversal 8a (actualment Carlos Antón Pastor ); al sud per Transversal 7a (hui José Gómez Mompean); a l’est per la prolongació Lope de Vega (ara Manuel Vicente Pastor) i a l’oest pel carrer Central (hui Ausiàs March). Amb aquesta finalitat, s’encarrega a l’arquitecte A. López la redacció d’una memòria descriptiva, que s’entrega el febrer de 1956 i on es fixa l’actuació en 2.805.924,90 pessetes de l’època (930.000 € de 2020).
L’ampliació consistia en un edifici per a oficines, la construcció de naus per a fabricació i assecadors i un forn continu, novament tipus Hoffmann, dotat de 22 cambres, alimentat amb carbó i que ocupava 812 m². L’únic edifici amb façana a via pública, al carrer Central, i, per tant, entrada principal, era el d’oficines, de 112,95 m², dues plantes i de pas obligat per a accedir a l’interior de la fàbrica. Es construeix una nau per al depòsit de terres de 270,18 m² i dues naus per a la fabricació de 530,88 m². La nau destinada a assecadors i al forn feia 2.868,03 m² coberts, amb una entreplanta de 1.905,55 m² i capacitat per a admetre a assecament 298.800 teules.
La Asunción començà a vendre els seus productes en 1958 i estigué activa a Elx fins a mitjan anys 70, que es traslladà a la veïna Crevillent, a unes instal·lacions adaptades a les noves tecnologies fabrils. Amb això, es deixà enrere, juntament amb la seua presència en la nostra ciutat, un sistema industrial superat, alié a l’energia elèctrica i, com a l’inici d’aquesta història, l’anacronisme en què es convertí la seua ubicació, en una zona de puixant expansió residencial, que es veia sotmesa als seus tràfecs, sorolls i, sobretot, pol·lució.
El forn Hoffmann
Inventat per Friedrich Hoffmann en l’any 1858, aquest tipus de forn revolucionà la indústria de teules i rajoles per permetre una producció contínua, sense necessitat d’interrompre el procés per al refredament i la retirada dels materials fabricats –com ocorria amb els forns tradicionals–, fet que donava lloc a peces de gran homogeneïtat i, per tant, qualitat.
El que es construí en La Asunción era un típic exemple de forn el·líptic dividit en 22 cambres (l’usual era fer-lo entre 12 a 24), connectades entre si i dotades d’un conducte que expulsava l’aire a la ximenera. Cada cambra es tancava amb una porta o paret de rajola i s’hi encenia un foc que, a més de coure les peces que s’hi depositaven, precalfava les cambres adjacents. Simultàniament, s’introduïa aire a l’interior, a un corrent en sentit oposat que ajudava amb el refredament del material depositat en unes altres cambres més allunyades. Es generava així un circuit continu, funcionant 24 hores tots els dies de l’any, on simultàniament hi havia cambres de recepció de teules humides, juntament amb altres precalfant-se, altres en plena cocció, altres on s’estaven refredant les teules i, per últim, altres de les quals s’extreia el producte conclòs de la fabricació.
Les condicions de treball en les fàbriques amb aquest tipus de forn eren molt dures, ja que a les temperatures extremadament altes calia afegir l’exigència del seu funcionament continu, el que s’aconseguia amb el desvetllament dels treballadors per mantenir sempre les calderes alimentades de carbó i per omplir i buidar ininterrompudament les cambres amb les teules.
Process constructiu
Encara que existien tractats teòrics per a projectar-les, la veritat és que la construcció d’una ximenera era el resultat de la posada en pràctica d’un ofici aprés i desenvolupat en el si de quadrilles familiars, fruit, per tant, d’una experiència acumulada sancionada pels resultats. Eren oficials experts, que desenvolupaven el seu ofici de manera itinerant –preferentment a l’estiu– invertint entre 1 i 2,5 mesos en cada ximenera. Era un treball ben remunerat, ja que la seua condició d’especialistes exposats a un evident risc els permetia cobrar alts salaris i imposar condicions, com que se’ls proveïra de materials de manteniment, allotjament i peons que els ajudaren sense cost per a ells.
La part més destacada en la construcció d’una ximenera –de fet, la seua raó de ser– era el seu fust. Es feia des del seu interior, ja que era una tècnica més segura que les bastides perimetrals. Per a això, amb la finalitat de moure’s per dins, cada 0,5 m es col·locaven grapes metàl·liques en forma d’U i es disposaven 3 plataformes o bastides interiors. En la superior, se situaven els dos oficials més qualificats, que anaven aparellant i fent guanyar altura a la construcció, canviant de bastida cada 6 o 8 filades. A vegades, si hi havia espai, eren ajudats per un peó. Per davall d’ells, a 1,80-2,00 m, es col·locava una altra bastida que feia d’estació intermèdia i on un peó, manejant la corriola, feia arreplega de totxos i uns altres materials i facilitava la comunicació entre nivells. L’última plataforma, la inferior, era fixa i estava a 1,80-2,00 m del sòl, que, en cobrir la meitat de la secció, conformava un sostre de seguretat per a l’operari situat a peu de base. El personal auxiliar, situat en el sòl, constava d’un nombre variable, però mai menys de dos, i la seua funció era la de carregar el material en la corriola, preparar les rajoles, omplir els cabassos, pastar el morter, acostar l’aigua i altres tasques complementàries.
Cada quadrilla tenia la seua pròpia manera d’executar les plataformes. La més bàsica era la utilització de dos taulons entrecreuats, que uns altres completaven amb dos més perpendiculars a aquests per cada costat. Era usual col·locar la corriola per a l’elevació dels materials en el punt de trobada dels taulons creuats.
Un element típic de les ximeneres són les seues reculades interiors. Cada 4-6 m d’altura es reduïa la secció ½ peu de grossària respecte a la inferior i amb això s’aconseguien tres coses molt importants: Tindre major amplària i major pes en l’arrancada, i així assegurar l’estabilitat (efecte mecànic); aconseguir les superfícies de suport de les bastides (raons constructives) i millorar el tir dels gasos d’eixida (efecte de succió).
Quant a la disposició de les rajoles, els aparells més utilitzats en la construcció de les ximeneres eren l’anglés i el belga amb solapes entre ¼ i ½ de la soga i en les cilíndriques, com és el nostre cas, a soga, utilitzant per a això rajoles el tipus de les quals podem fixar en 24x12x4 cm però que necessàriament calia acompanyar amb peces especials, de forma encunyada, tots ells presos amb morters de calç aèria o, posteriorment, amb ciment Portland, estés per tota la superfície de l’última filada col·locada.
De tot l’instrumental que es feia necessari manejar en aquestes obres, té especial rellevància, per ser imprescindible per a donar continuïtat a la cara exterior del fust, el «taulaplom», eina dissenyada expressament per a això, que, amb 1 m d’alt, estava compost per un llistó horitzontal recte, on es col·locava un nivell, i al qual se li unia un altre vertical dotat del mateix pendent que el del fust.
La chimenea de La Asunción
De la ceràmica que primer va ser Hijos de J. Quiles, S L i després La Asunción, ens queda la seua imponent ximenera de rajola, imprescindible element fabril construïda per la primera d’aquestes a principis de 1950. Tradicionalment, aquestes construccions es divideixen en tres parts: la base o pedestal, el fust i la coronació o acabament final.
La seua base està construïda amb aparell anglés (alternant la soga amb el través), i manté la típica secció quadrada, la més abundant. En tindre 2,40 m, és d’altura moderada, ja que l’habitual és tindre entre 3 i 5 m. Amb una decoració sòbria, consistent en una cornisa de 6 filades, presenta un perfil amb obvi pendent (6,5%), la qual cosa fa d’aquesta una excepció, perquè solen ser rectes. Centrat en la seua cara est, sota l’actual rasant de la plaça, se situa la portella de neteja del cendrer, buit voltat de 0,61×0,93, pel qual s’accedia al seu interior tant per a la seua construcció com per a la retirada dels residus i depòsits provinent dels fums.
El fust està construït a soga i és troncocònic, la forma més adequada per a oferir resistència al vent, la de més senzilla construcció i la més adequada per a l’expulsió dels gasos, Aquest element també té una altura moderada, ja que en sumar els seus 17,00 m a la base i a la coronació, la longitud total de la ximenera és de 21,21 m d’altura, quan la longitud mitjana de les ximeneres estava en 25 m. Té un pendent del 3,50%, un poc elevat, perquè el normal és que siga entre 2-3%.
L’acabament final, amb aparell a soga, no és recte, que és el cas més usual. Disposa d’una seqüència, de baix cap amunt, consistent en una fila de motlures, cos central dotat de finestres tancades reenfonsades, línies d’impostes en voladís creixent i, com a últim element, el troncocon de tancament, per on eixien els fums i que està desaparegut en un 40% aproximadament, amb una obertura, també aproximada, de 0,60 m.
